A Inge Feltrinelli i Tomás Maldonado

Senior Service

1

Àustria, Nadal del 1967. Arribem al límit del bosc en fila índia; qui ens guia és l’home de l’escopeta, amb una llarga sèrie de petges a l’esquena, entre les quals les meves, que espatllen la simetria. Es tracta d’aprofitar les petjades del de davant, per cansar-te menys. Quan les botes s’enfonsen massa a la neu, el moviment el recordo lent, mecànic, insegur.
Un cop al paller, s’ha d’obrir, i a mi em toca omplir la galleda de civada i sèsam. Portar la galleda és cosa meva. Els altres carreguen la palla.
Després ve el torn dels raves, raves gegants, tan perfumats que et venen ganes d’arrencar-ne la pell i descobrir el blanc de la polpa dura. Els raves s’han d’escampar al voltant. Jo els llanço com els pesos als Jocs Olímpics. Si apunto a l’arbre acaben esclafats.
I vet aquí que ens trobem tots dalt d’un arbre, ajupits i en silenci, parapetats només rere quatre fustes clavades a les branques. Asseguts en un tauló que cruix, està prohibit moure’s. El més inexpert dels tres, que soc jo, també s’ha equipat amb mitjons dobles, no s’ha descuidat els guants, ha triat la mena de pantalons adequada. Al termos hi ha vi calent, per a mi només un glopet.
El meu pare se n’encén un sense filtre de tabac Virgínia; ara caldrà esperar minuts i quarts d’hora abans no es mogui alguna cosa allà dalt: normalment baixen a la gorja pel pendent de l’esquerra.
La bandada no ve mai compacta. Primer, n’hi ha dos o tres que s’obren pas en avançada; no els distingeixo mai (soc miop com el meu pare). I quan per fi els veig ja són deu o vint, potser més; quants deuen ser? Són a tocar d’on estem apostats.
L’home de l’escopeta (avui no li fa falta, però la porta sempre) és el guarda forestal. Aquest vespre sembla satisfet perquè n’han vingut molts, fins i tot s’ha mogut el Walter, amb els seus deu quilos de durícia òssia al cap. La temporada, anuncia el guarda, ha anat millor del previst: menys caps abatuts, cap epidèmia als ulls, cap caiguda pel barranc. De cara a l’hivern en venen més, procedents de la vall del costat.
De tant en tant alcen el morro de les menjadores per observar el nostre arbre mimètic. Saben que hi som, ho ensumen i ho pensen i ho senten, però diuen: «D’acord, acceptem les regles del joc, com si res».
En veure’ls baixar per la Fütterung, jo associava la mímica de cérvols i cabirols als tics i els gestos dels éssers humans. On l’he vist, aquesta cara? Els primers d’avançar semblen els valents, més astuts o més aguerrits, mentre que els últims són homes i dones desconfiats, que tenen por, o potser només són més prudents. No em puc treure del cap la idea, infantil, que ja conec totes les ganyotes. La mirada humana en l’animal i viceversa.
Però ara es fa fosc i les urpades del vent confonen el fluir del torrent. Del gran cérvol apostat a l’esquerra surt un borbolleig que és una mena de ranera; una branca seca es parteix, tots els gestos mimètics distrets en tornen a ser un de sol: la bandada se’n va, de sobte, sense motiu. Nosaltres ens quedem immòbils.
Al cap d’uns instants, el meu pare em fa un senyal. Podem baixar per l’escaleta fins a terra i resseguir les petjades de l’anada. La Ingelein ens espera per sopar i per al conte explicat en el dialecte d’aquí.

L’home de l’escopeta va continuar vigilant les seves muntanyes trenta anys més. Un dia, per sorpresa, em va dir: «El teu pare vivia la muntanya a la manera de Hemingway». No sé dir si tenia raó, si va conèixer de veritat Giangiacomo Feltrinelli i què sabia realment d’Ernest Hemingway.

El meu avi, que es deia Carlo com jo, potser va veure i va experimentar les mateixes coses enfilat dalt del Hochsitz, i qui sap si algun dia els meus fills es voldran posar la jaqueta verda amb botons de banya. Han nascut cent vint-i-dos i cent vint-i-cinc anys després que ell, però sempre està bé no descuidar-se la trenca verda quan se surt a veure cérvols.
Em penso que qui va triar la vall com a buen retiro per a la família va ser Maria von Pretz, la meva besàvia austríaca. Som a principis de segle, quan van comprar l’única casa de caça de la zona. Havia estat construïda el 1880 per un net de la reina Victòria. Després de la Gran Guerra, els fills de la Maria, adults en plena maduresa, afegiran a la residència una ala nova, amb interiors copiats de la Wiener Werkstätte. Aquesta ala també va ser obra dels trenta homes adults de la vall; el meu avi proporcionava als seus fills dos parells de sabates, la roba d’estiu i el que calia per no passar fred a l’hivern.
Carlo Feltrinelli era d’estatura mitjana, amb el cap prematurament sense cabells però ben format, nas aquilí i un bigoti fi com es portava a l’època. Va ser un home important.
Orfe de pare a l’edat de quinze anys (Giovanni Feltrinelli va morir el 1896), en Carlo és el gran de quatre germans. La Maria, la mare, va rebre ajuda de Giacomo Feltrinelli, oncle d’en Giovanni, que havia imposat a la família que deixés Bolzano per traslladar-se al centre de Milà. El besoncle Giacomo, que no tenia fills, va dir que faria de pare dels quatre germans, i ho va fer, amb un afecte generós i responsable. Volia que els nois, quan fossin adults, conservessin l’estimació que el seu pare s’havia guanyat dins la societat.
A casa gastaven l’alemany i molta disciplina. Un codi de família subscrit per adults i nens dictava el comportament amb multes i incentius: deu cèntims de càstig per a qui entra a la cuina sense motiu (article 3), però també per a qui gosa parlar més de tres vegades en italià durant el dinar (article 5); vint cèntims per a qui toca les dones (article 9); dos cèntims per a qui es mossega les ungles (article 10); vint cèntims per a qui encara deixa el llum encès quan no cal. Però no només es viu d’esbroncades perquè, d’altra banda, presentar-se en l’ordre correcte (per edat) a l’hora de dinar vol dir cinc cèntims de gratificació, que no et renyin durant tot el dia en val deu, i si a escola treus un mínim de tres nous a la setmana obtens la picossada de trenta cèntims.
El que és estudiar, estudiaven tots. En Carlo, per exemple, el 1895 estava inscrit al col·legi Rosmini de Domodossola. Vida dura, privilegi força espartà. Era bo en matemàtiques, no destacava en llatí.
Poc després de la mort d’en Giovanni, Giacomo Feltrinelli es va emportar el besnet Carlo a fer un viatge per Europa. Entre les diverses etapes, van passar dues setmanes a Karlsbad, on l’oncle cada any es concedia anar a prendre les aigües. Durant un dinar, al restaurant de l’hotel, van preguntar a en Carlo què volia. «Un pit de pollastre», va respondre ell, tímidament. Els cambrers li van portar una poularde sencera, i en Giacomo, després de servir-se, va deixar que en Carlo l’imités, afegint només: «La pagaré sencera, de manera que te l’has d’acabar». En Carlo no va gosar desobeir, va engolir la resta del pollastre amb un esforç notable i el fet li va quedar gravat.
El breu viatge de formació també va incloure Múnic, Zúric i no sé quina altra localitat; però, abans de tornar a Milà, van fer una bona parada al llac de Garda, a la vil·la familiar. El besoncle va ensenyar a en Carlo com preparar els paranys per a ocells al mont de Gargnano, amb tota classe de trampes i reclams. En Giacomo va escriure en aquells dies un comentari sobre el seu jove besnebot, adreçat a la mare. «Fa bona companyia», li deia, «per bé que és tímid i encara molt criatura. Però si aprèn a viatjar, perquè és importantíssim saber viatjar, aleshores podria ser que arribés a ser algú».
Al cap d’uns anys, en Giacomo va poder apreciar les maneres reposades d’en Carlo, la seva intel·ligència reservada, la capacitat per a l’estudi i el treball. Va veure en ell el continuador principal de les empreses familiars.

* * *

Traducció de Mercè Ubach

* * *

Descobreix més sobre Senior Service de Carlo Feltrinelli aquí.