La piscina de Bègues data dels anys vint o trenta. No havia anat a una piscina des de l’institut. Es veu que és obligatori el gorro de bany. M’havia endut el casquet de l’Spa d’Ouigor, que encara conservava. Abans d’entrar a les dutxes un home em diu, senyor, no pot entrar així a la piscina.

– Per què?
– El seu banyador és de roba.
– Sí, i què?
– Ha de ser de licra.
– A tot arreu m’he banyat amb això i ningú no m’ha dit mai res.
– Aquí ha de ser de licra.
– I ara què faig?

Em diu que vagi a veure l’home dels vestidors. Explico el meu problema a l’home dels vestidors. El trobo una mica anormal, com aquells que de vegades es veuen regulant el trànsit davant de les escoles. Diu, ara miro què tinc. Em porta un banyador negre i marró. Una 56, per Depardieu! Dic, serà massa gran. En tinc un altre de més petit. Me n’ensenya un de verd. Lloguer, dos euros. Dic, crec que m’anirà bé, percebent-me com fa trenta anys. Envio en Luc a banyar-se. Als vestidors, em despullo, començo a posar-me el banyador i llavors em dic, merda, aquest banyador potser no l’han rentat mai. Decideixo fer-me desaparèixer l’ocellet. Estiro la pell per disminuir l’obertura del gland i enrotllo el conjunt com un cargol. En fi, en faig un clítoris. Llavors m’apujo l’eslip, que és com una mena de funda, i l’ajusto falcant-me bé les parts entre les cames. De cop i volta, una gorgera blanquinosa i flonja cau per damunt del banyador. Soc jo. La meva panxa vessa. Suprimiré el pa. I eventualment el vi. Passo per la dutxa, des d’on veig en Luc que xipolleja amb les seves aletes al pediluvi. Què hi fa, en aquesta palangana plena de fongs i miasmes?! El pediluvi fa dos metres cinquanta de llarg, el travesso com un camallarg per evitar posar-hi el peu. N’extirpo el nen que s’hi vol quedar. Per a ell és una piscineta, per a mi és el Ganges.

A l’aigua, intento ensenyar-li a nedar. Té nou anys, els nens de la seva edat saben nedar. Li ensenyo la pregària, el submarí, l’avió, però a ell tant li fa, vol jugar. Va per tot arreu, es llança, salta, s’ofega a mitges. El trec, sembla una rata, amb la seva dent de través. Riu. Té la boca oberta en tot moment. Li faig gestos perquè la tanqui quan és lluny de mi. Ell m’imita per complaure’m, entretanca els ulls, tanca els llavis ben fort i després continua amb la boca oberta.

Al carrer, li he explicat com travessar. He desglossat el moviment: ABANS de travessar, mires a l’esquerra, després mires a la dreta i llavors tornes a mirar a l’esquerra. Ho fa tot bé imitant-me amb una lentitud inaudita. No pensa que aquests moviments tenen una funció, només pensa que fer contorsions i torçar el coll al ralentí són la clau per travessar. No entén que és per veure els cotxes. Ho fa per ser agradable amb mi. Igual amb la lectura. Llegeix correctament, però sovint sense enteniment. Li dic, has de respectar els punts, quan vegis un punt, t’atures i respires. Fa un intent en veu alta, El germà gran es va quedar el molí, el segon es va quedar l’ase, el tercer només es va quedar el gat. Dic, punt!... S’atura. Fa una gran inspiració i bufa una bona estona amb la boca. Quan reprèn la lectura, Aquest es va entristir per haver rebut una part tan miserable, ja ningú no sap de què es parla.

De vegades el duia al matí a l’escola bressol, entrava al pati i es posava a jugar tot sol. Feia el tren. Saltironejava fent el soroll, txu-txu-txu, sense unir-se als companys. Jo m’hi quedava una estona, apartat, mirant per la reixa. Ningú parlava amb ell.

Me l’estimo molt, aquest nen. És més interessant que d’altres. No he sabut mai exactament qui era jo per a ell. Durant un temps em veia dins el llit de la seva mare. Mantinc un lligam amb la Marion per no perdre’l. Però això no crec que ell ho sàpiga. I potser no és del tot cert. Em diu Jean. És el meu nom. Pronunciat per ell, sembla encara més curt.

La seva mare es preocupa per ell? La Marion creu que comprant tota mena de productes, passamuntanyes, mocadors, mercromina, repel·lent de mosquits, repel·lent de paparres, repel·lent de tot, el protegeix de la vida. En això és com la meva mare. Quan ens enviaven a en Serge i a mi a Corvol, a les colònies de vacances jueves, ens hi feia portar una motxilla de cent deu quilos. Una farmaciola sencera. Era l’any dels escurçons. Era sempre l’any dels escurçons.

D’unes setmanes ençà, la Marion està enamorada d’un altre home. Millor. Un home escurat en procés de divorci. Ella ho paga tot, els restaurants, els cines, li fa regals. Ella es meravella de la naturalitat amb què ell ho accepta. 

No en fa escarafalls, diu. Molt lliure. Molt masculí, en el fons. Oh i tant, dic.

La Marion em fatiga. És la mena de dona amb qui tot es pot convertir en un drama en un segon per un no res, per foteses. Una nit, després d’un sopar agradable en un restaurant, l’acompanyo a casa seva amb cotxe. La deixo al portal i, abans d’arribar al final del carrer, em sona el mòbil.

– M’han atacat al vestíbul!
– Atacat? Però, quan?
– Ara mateix.
– Però si t’acabo de deixar!
– Has arrencat així que he tancat la porta del cotxe.
– I t’han atacat?!
– No t’has esperat que passés el portal, te n’has anat a correcuita com si tinguessis pressa per deixar-me.
– No, i ara!
– Que sí!
– Perdona. No m’hi he fixat. Marion, t’han atacat o no?
– Precisament d’això em queixo. No t’hi fixes. Se te’n refot.
– No és veritat.
– Quan encara no he obert el portal, tu engegues sense mirar. Em giro per saludar-te i només et veig el clatell ja a deu metres!
– Em sap greu. Però no et posaràs pas a plorar per això?
– Doncs sí.
– On ets ara?
– Al vestíbul.
– Ha marxat l’agressor?
– Que graciós!
– Marion...
– No t’adones de com és d’humiliant? Et gires somrient amb un petit gest simpàtic i el paio se n’ha anat sense mirar-te, sense comprovar si has entrat al portal sana i estàlvia, el mínim que es pot fer en plena nit!
– Tens raó. Au, va, puja a casa ara...
– Ni que fos per educació!
– És clar.
– Diposites el paquet i au, passi-ho bé!
– Hauria hagut d’esperar, és veritat.
– I fer-me un gest simpàtic.
– Sí, t’hauria d’haver fet un gest simpàtic.
– Vine a fer-lo.
– Soc a la Place du Général-Houvier!
– Torna, no puc pujar a dormir així.
– Marion, això és pueril.
– Tant m’és.
– Marion, acabo de perdre la meva mare...
– Ja està! Bravo, ho sabia! Què hi té a veure?

Les últimes paraules de la nostra mare van ser les notícies. Les últimes paraules de la seva vida. Quan vam recol·locar l’abominable llit medicalitzat ben bé davant de la tele, el meu germà va dir, vols mirar la tele, mama? La meva mare va respondre les notícies. Acabaven de lliurar el llit i la hi havíem instal·lat. Va morir aquella mateixa nit sense dir res més. Ella no en volia sentir a parlar. Tenia el fantasma del llit medicalitzat. Tothom li’n lloava les virtuts, suposadament per al seu confort però en realitat perquè tots els que s’inclinaven sobre el llit usual, que era prou baix, el gran llit de matrimoni on havia mort el nostre pare, s’esllomaven. Ella ja no s’aixecava. Totes les funcions del cos fet malbé pel càncer s’efectuaven al llit. Algú ens degué convèncer que era indispensable el llit medicalitzat. El vam encarregar sense el seu consentiment. L’havien portat de bon matí dos homes que van trigar moltíssim a instal·lar-lo. L’habitació era plena d’un arsenal d’aparells medicoelectrònics, en Serge i jo no sabíem on ficar-nos, estàvem completament superats. Quan la hi van transvasar, ella es va deixar portar sense oferir resistència. Van fer algunes proves amb el comandament. Estava com atordida, aixecada, amb els braços pengim-penjam, patint unes inclinacions absurdes. Van col·locar el capçal del llit arran d’una paret on hi havia penjat en Vladímir Putin en forma de calendari i acaronant un guepard. Ja no veia la finestra, el seu minúscul i adorat jardinet, i mirava cap endavant esgotada. Semblava perduda a la seva pròpia habitació. El calendari era d’una cuidadora russa. La meva mare tenia una debilitat per en Putin, li trobava els ulls tristos. Quan van marxar, vam decidir tornar-la a posar en la posició de sempre, és a dir, davant de la finestra i davant de la tele. S’havia d’enretirar el llit de matrimoni. Primer el matalàs, un matalàs d’una època antiga que va resultar feixuc com una mala cosa, tou i com ple de sorra. El Serge i jo el vam arrossegar com vam poder pel passadís, vam caure diverses vegades. Vam deixar el somier a l’habitació, dret tocant a la paret. Vam desplaçar el llit medicalitzat i la mare per posar-los davant de la finestra i del televisor. En Serge va dir, vols veure la tele? Ens vam asseure a banda i banda del llit en cadires plegables de cuina. Va ser quatre dies després de l’atemptat del mercat d’Advent a Vivange-sur-Sarre, la cadena de notícies difonia la cerimònia d’homenatge a les víctimes. La corresponsal només tenia la paraula recolliment a la boca, una paraula desproveïda de substància. La mateixa noia va dir, després d’uns primers plans de dolços i capses pintades, La vida segueix el seu curs per bé que res no tornarà a ser com abans. Sí, estúpida, va dir en Serge, tot serà com abans. En vint-i-quatre hores.

La nostra mare no va tornar a badar boca. Mai més. La Nana i el seu marit Ramos van arribar a la tarda. La meva germana va exclamar, amb el cap a l’espatlla del marit, oh, és horrible aquest llit! Va morir aquella mateixa nit, sense haver gaudit dels avantatges del nou equipament. Havia suportat moltes de les vicissituds de la malaltia mentre les coses conservaven el mateix aspecte de sempre. El llit medicalitzat la va fer emmudir. El llit medicalitzat, aquell monstre al bell mig de la seva habitació, la va propulsar a la mort.

Després de la seva mort, les coses van anar de mal borràs. La nostra família desllorigada eres tu qui la mantenies dreta, iaia, va dir la meva neboda Margot al cementiri.

La nostra mare havia preservat el costum dels dinars del diumenge. Fins i tot després del trasllat a la seva planta baixa als afores. A l’època del pare i de París, eren els dinars del dissabte, cosa que no feia variar gaire l’ambient de pànic i d’hipertensió. La Nana i en Ramos arribaven carregats de provisions extraordinàries, és a dir, amb pollastre de Levallois, el millor pollastre del món (el carnisser el va a buscar personalment al corral), o amb cuixa d’ànec de Levallois, igualment incomparable. La resta, patates fregides, pèsols, gelat, venia directament de cal Picard. El meu germà i la meva germana arribaven amb les seves famílies, jo sempre sol. La Joséphine, la filla d’en Serge, venia cada dues setmanes, sempre esgotada un cop travessava la porta. En Victor, el fill de la Nana i en Ramos, estudiava cuina a l’escola Émille Poillot, el Harvard de la gastronomia, segons en Ramos (ell diu Harward). Teníem a taula un futur gran xef. Li fèiem tallar l’ànec i n’aplaudíem la mestria, la meva mare s’excusava per la mala qualitat dels estris i per les verdures congelades (sempre havia odiat cuinar, l’arribada dels congelats li havia canviat la vida).

Ens posàvem a taula a correcuita, com si estiguéssim en un espai llogat, com si disposéssim d’una vintena de minuts abans de deixar el lloc a un matrimoni japonès. No es podia desenvolupar cap tema, no finalitzava cap història. Un ambient sonor extravagant en què el meu cunyat s’ocupava de les baixes freqüències. En Ramos Ochoa és un home que fa gala de no estar mai sota pressió, i t’ho fa sentir. Amb una veu sepulcral i ofensivament ponderada, se’l sentia dir a destemps: que em pots passar el vi, si et plau, moltes gràcies, Valentina. La Valentina és l’última companya d’en Serge. En Ramos va néixer a França però la seva família és espanyola. Són tots de Podemos. Ell i la meva germana fan veure que viuen en la indigència amb molt d’orgull. En un d’aquells dinars, en el moment del tortell de Reis, la meva mare va dir, ningú no em pregunta com m’ha anat la revisió rutinària? (Havia tingut un càncer de mama feia nou anys.)

Abans havia presumit del fet que havia aconseguit dues corones, tot i que els forners només en donaven una. El tortell l’havien hagut d’enfornar en començar el dinar. Era inconcebible que la Valentina, la nostra perla italiana, queixalés un tortell fred! La Nana l’havia deixat mig calcinat a taula, però gràcies a Déu la figureta no es veia. Cada any hi havia baralles, la meva mare feia trampes perquè li toqués la figureta a un nen i els nens es barallaven entre ells. Un any que no li havia tocat la figureta, la Margot, germaneta d’en Victor, havia llençat el tros de tortell per la finestra. Ara només hi havia adolescents i adults, tret del fill de la Valentina, de deu anys. S’havia esmunyit sota les tovalles, la Nana tallava el tortell i en Marzio repartia els plats.

– Com t’ha anat la revisió rutinària?
– Doncs es veu que tinc una taca al fetge.

Assegut a l’extrem del llit de matrimoni a l’habitació fosca uns mesos més tard, en Serge havia dit, on vols que t’enterrin, mare?

– Enlloc. Tant me fa.
– Vols estar amb el pare?
– Ah, no, amb els jueus no!
– On vols estar?
– A Bagneux no.
– Vols que t’incinerin?
– Que m’incinerin. I no se’n parli més.

La vam incinerar i la vam deixar a Bagneux, a la tomba dels Popper. On, si no? No li agradava ni el mar ni la muntanya. Cap lloc on les seves cendres s’haguessin barrejat amb la terra.

* * *

Traducció d'Oriol Vaqué Sánchez.

* * *



Descobreix més de Serge de Yasmina Reza aquí.