Un experiment és un procés del qual
no es pot preveure el resultat.
JOHN CAGE

De la mateixa manera que els diners fan diners, els llibres criden llibres. La dels llibres és una crida atàvica que es produeix des que fa més de cinc mil anys un sumeri va clavar per primera vegada un estilet en una taula d’argila. Igual que la dansa espectral de l’au del paradís o l’udol d’un llop que travessa valls i muntanyes, l’objectiu de la crida no és altre que l’aparellament i la perpetuació de les paraules i les idees que cada llibre porta dins. Com succeeix en el regne animal, moltes d’aquestes crides es perden en l’esponera de la jungla o en l’eco de les muntanyes. De tant en tant, però, un llibre aconsegueix captar l’atenció d’altres llibres. Llavors comença un flirteig, un estira-i-arronsa en què les frases d’un s’encavalquen amb les dels altres, les idees es fonen, les paraules es barregen i es forma un magma bibliogràfic que borbolleja frenèticament. Aquest bullici acaba sovint en una frase enginyosa que s’evapora en una conversa de bar o en el passadís mal il·luminat d’alguna facultat de filologia. Només alguna vegada, al cap de mesos o fins i tot anys, el magma de paraules cristal·litza en un embrió que amb les dosis adequades d’intel·ligència i tossuderia pot germinar en un nou llibre. Són aquests brots, un cop desenvolupats, els que transmeten els llinatges de paraules i fan la cort a altres llibres per crear-ne de nous. Així es perpetua la literatura. I tot aquest procés reproductiu succeeix únicament en la ment del lector. El lector és el medi a través del qual es propaga la crida vital dels llibres, el mesc afrodisíac que atrau uns llibres cap als altres, la cavitat on batega el líquid amniòtic que alimenta els nous artefactes literaris. Sense lectors, com és natural, els llibres i la literatura s’extingirien com una forma de vida solitària i estèril.

Bibliografia evolutiva,
FAREWELL

Primera part

L’ossa major

En tot creador conviuen un inventor amb un conservador de museu. Les coses més sorprenents són sempre el resultat del triomf momentani d’un dels dos i la derrota de l’altre.
GLENN GOULD

1. SI UNA NIT D’HIVERN UN LECTOR

Fa uns anys vaig arribar per casualitat a un vídeo de YouTube en què un Italo Calvino en blanc i negre argumentava en dos minuts que Galileu era el millor prosista italià de la història. El so del vídeo era molt deficient i no vaig entendre’n gaire cosa més, però aquell missatge em va trasbalsar. Com podia ser que Calvino pensés que Galileu, conegut principalment per les seves aportacions a la ciència, escrivís millor que ningú? Millor que Maquiavel? Millor que Pavese o Svevo? Una cerca a Google em va permetre seguir la pista del llibre en què Calvino desenvolupava el seu discurs. Només vaig trobar-ne la referència en anglès, The Literature Machine, i no el vaig poder comprar a cap altre lloc que no fos la diabòlica Amazon.

Vaig llegir el llibre en una casa remota del Ripollès durant unes vacances de Nadal especialment plujoses. Em llevava molt aviat, atiava les brases de la nit anterior i llegia a la llum incerta del foc. Hi havia alguna cosa en aquell text que exercia un efecte estrany en el meu estat d’ànim. En certa manera m’impulsava a l’acció, però no tenia ni idea de com se suposava que havia d’actuar. Sentia que allà hi havia alguna cosa que no era prou sabuda i que tenia la capacitat de canviar l’ordre cultural establert. Era com si hagués descobert una ciutat opulenta i secreta d’una civilització perduda que sempre s’havia considerat vulgar i primitiva. I trobava que havia d’explotar aquell descobriment, o com a mínim explicar-lo d’alguna manera. Tot i que la naturalesa de l’impuls era amorfa i boirosa, la seva intensitat era d’una nitidesa absoluta. Vaig fer-ne una sèrie d’entrades al meu blog sobre literatura i ciència que van passar desapercebudes, i quan vaig tornar a Barcelona per incorporar-me a la rutina diària, la pulsió es va deixatar fins a convertir-se en un record més al costat d’unes vacances a Menorca o un cap de setmana al Pirineu francès.

Els records, però, són pacients. Tard o d’hora, a partir d’una magdalena o d’una Pantera Rosa, tenen els seus cinc minuts de glòria. Uns quants anys després del vídeo de Calvino, vaig entrar a la llibreria Laie del carrer Pau Claris a buscar-hi un regal per a un amic físic italià. Tenia la idea de comprar-li algun llibre del Vila-Matas. N’havíem parlat, ell no l’havia llegit, i a més, la Paula de Parma havia estat professora seva. Caminar entre llibres que sé que no podré llegir mai em produeix un plaer que té alguna cosa d’hipnòtic, com quan miro un cel estrellat. Segurament va ser per això que el Vila-Matas em va fugir del cap, i de mica en mica vaig anar avançant passadís endins, cap a la part més interior de la llibreria. De pura inèrcia, vaig baixar uns esglaons i vaig girar a la dreta. A la secció de ciència, els best-sellers incomprensibles de l’Stephen Hawking i els manuals d’autoajuda camuflada del Punset competien per segrestar la mirada del possible comprador. Després d’esquivar tot aquest soroll, la vista em va anar a petar sobre el llom gruixut d’un llibre en què destacava en vermell la paraula Diálogo. Vaig allargar el braç per agafar-lo. Es tractava del famós Diàleg sobre els dos màxims sistemes del món ptolemaic i copernicà de Galileu. Tot i que no l’havia llegit, abans d’obrir-lo em va envair una sensació de familiaritat, com si m’hagués retrobat amb un vell amic amb qui mantingués la complicitat intacta tot i fer anys que no ens vèiem. El vaig obrir i vaig llegir-ne diversos fragments a l’atzar. Quan el vaig tancar per obrir un missatge que acabava de rebre al mòbil, em vaig adonar que havia passat més de mitja hora des que havia entrat a la llibreria. Només pretenia fullejar-lo, però el Diàleg m’havia absorbit. Cada vegada que començava un paràgraf, se’m feia gairebé impossible deixar de llegir-ne l’argument fins al final. Hi havia de tot, allà: estil, raonament, un jo literari incisiu, erudit i juganer, molt d’enginy i una actitud profundament seductora. Després d’esborrar l’enèsim mem sobre el Procés que havia rebut per WhatsApp, se’m van aparèixer com una fogonada les imatges de Calvino parlant en blanc i negre i les paraules d’aquell llibre llegit a la llum de les flames. I em va assaltar el convenciment profund que el llibrot que tenia a les mans era allò que el mateix Calvino considerava un clàssic, un llibre que es configura com un equivalent de l’univers, que persisteix com a soroll de fons permanent per sobre de l’actualitat més rabiosa i que mai acaba de dir el que ha de dir. Plantat com un estaquirot al bell mig de la llibreria Laie de Pau Claris, vaig pensar que de llibres anomenats clàssics n’havia llegit uns quants. Homer, Cervantes, Rabelais, Sterne, Tolstoi, Austen, Shelley, Kafka, Woolf, Borges, Pla, Rodoreda, Nabokov, Beckett i molts altres noms il·lustres de la història de la cultura occidental havien format part de les meves lectures, m’havien fet riure, m’havien desassossegat i m’havien impulsat a viure la vida de noves maneres. Si Galileu no ho havia fet era perquè no n’hi havia donat mai l’oportunitat. Vaig decidir comprar immediatament el Diàleg i, havent pagat, en vaig encarregar un altre exemplar per regalar-lo. Vaig sortir de la llibreria amb la sensació que aquella pulsió que havia nascut amb la lectura de Calvino a la llum del foc reviscolava i agafava una embranzida nova, encara inconcreta, però d’una força més viva i permanent.

En aquella època em guanyava la vida donant classes de física en una escola de batxillerat. Tot just encetava el meu tercer any com a professor i ja m’avorria a l’hora d’explicar de manera tan acadèmica les equacions del moviment rectilini uniformement accelerat, la caiguda lliure, les lleis de Newton i tota la pesca. És una llàstima que a la majoria de sistemes educatius la ciència s’enfoqui des d’un punt de vista tan deductiu, com una mera aplicació d’unes lleis generals a la resolució de problemes concrets.

Perquè, en realitat, l’emoció que governa l’activitat científica es concentra gairebé tota en el pas invers, és a dir, en la creació de lleis generals que descriuen processos d’una diversitat aclaparadora. És precisament en aquest pas, en el salt al buit intel·lectual, on es crea coneixement. El procés que s’enfila des de fenòmens concrets fins a lleis abstractes és com el salt mortal que fa un trapezista per trobar el trapezi que pendula des de l’altra banda de l’envelat. Després d’uns moments de màxima tensió en la preparació del salt, quan l’acròbata abandona el trapezi i dibuixa tombarelles en el buit mentre conté la respiració, sap que el resultat del salt ja està decidit. Només pot esperar que el trapezi li vingui a les mans per agafar-s’hi amb força i respirar altra vegada. De la mateixa manera, els científics esperen amb l’ai al cor els resultats dels experiments que han de confirmar o desmentir les seves hipòtesis sobre el funcionament del món.

Per apropar aquesta intensitat creativa als estudiants, habitualment recorria a anècdotes sobre personatges rellevants de la història de la ciència. Parlava de l’extravagància i la solitud de Newton, de la pulsió mística de Faraday i de moltes altres coses. Però quan vaig llegir el Diàleg a fons, em vaig adonar que el text de Galileu era un autèntic procés de creació de coneixement i de debat sobre el mateix procés. Per introduir alguna novetat, se’m va acudir de fer-ne llegir fragments als meus alumnes. Com que veia que s’hi engrescaven i que la lectura suscitava debats encesos que continuaven fora de l’aula, cada vegada el vaig fer servir més i al cap d’un any ja s’havia convertit en el llibre de text de l’assignatura. D’aquesta manera, l’èmfasi del curs es concentrava en el procés de creació de coneixement, que és allà on hi ha l’espurna i l’esgarrifança. I a més, em per-metia recuperar l’estudi de la ciència a través de la paraula, de la construcció de metàfores i arguments. Perquè massa sovint es presenta la ciència, i en particular la física, com una estructura matemàtica amb poc contingut a banda d’equacions, teoremes i corol·laris. Ja dubto que hagi de ser així quan s’assoleix un alt grau d’especialització, però en l’educació bàsica aquest plantejament acaba en un desastre que foragita la ciència de la vida de la gent. A aquestes altures és infinitament més important aprendre a observar, a construir hipòtesis, a argumentar-les, discutir-les i buscar maneres de comprovar-les.

No va ser gens fàcil, però. Em va costar discussions inacabables amb els meus col·legues, que des del primer dia plantificaven les equacions a la pissarra sense esmerçar ni un segon a explicar-ne l’origen, i es dedicaven a encarregar i resoldre exercicis compulsivament. Un altre problema era que cada any em resultava impossible acabar el temari oficial. Qualsevol persona amb dos dits de front sap que els temaris tenen una longitud absurda. Impedeixen tractar res en profunditat i els alumnes acaben sabent res de molt, que continua sent res, en lloc de molt de poc, que almenys és alguna cosa. Com que són oficials, però, s’han de seguir a ulls clucs i amb un coet al cul. El fet de violar això tan sagrat, a banda de les disputes amb els companys, m’ocasionava problemes amb el cap del departament i amb la mateixa directora de l’escola, que més d’una vegada m’havia convocat al seu despatx. Cada vegada que em sentia qüestionat, jo esgrimia com a arguments la llibertat de càtedra, que ella mateixa m’havia garantit quan m’havia entrevistat, i els resultats i l’alegria dels meus alumnes. El que finalment em va salvar no van ser la llibertat ni l’alegria, a les quals ningú donava importància, sinó els resultats, que eren si fa no fa com els de la resta de grups.

Amb el temps, després d’haver llegit i rellegit a fons el Diàleg i d’haver-lo utilitzat per ensenyar què és i com funciona la ciència, hi havia una qüestió que em continuava intrigant des del principi. Si es rastreja l’activitat intel·lectual de Galileu, es pot identificar un punt d’inflexió en el moment que va decidir construir ell mateix un telescopi. Amb aquest aparell, va observar valls i muntanyes a la lluna, taques al sol, els satèl·lits de Júpiter i els centenars de milers de milions d’estrelles que formen la Via Làctia. Les conclusions a què va arribar a partir d’aquests descobriments van canviar el món de manera irreversible. La lluna i, per extensió, la resta d’objectes astronòmics van perdre l’estatus d’entitats celestials i perfectes. La Terra, i l’home per extensió, va deixar de ser el centre de l’univers per passar a ser un planeta que girava com un vagabund més al voltant del sol. Com que el telescopi ja existia abans que Galileu fes aquelles observacions revolucionàries, hi ha una pregunta que resulta òbvia: a ningú se li havia acudit mai dirigir un telescopi cap al cel? La resposta és senzilla i esclaridora respecte del caràcter i la destresa de Galileu: sí, però a) no hi havien vist gaire cosa perquè els aparells que feien servir eren de molt poca qualitat, b) no havien sabut interpretar el que havien vist, o c) no van tenir el coratge ni l’habilitat de publicar els resultats de les observacions. L’única observació astronòmica amb telescopi anterior a Galileu de la qual tenim constància la va fer l’astrònom britànic Thomas Harriot uns mesos abans. Harriot va detectar irregularitats a la superfície de la lluna i les va reproduir en un dibuix que no va publicar mai. No se sap si no el va publicar per desídia, per por o perquè no va donar prou importància al que havia observat.

El telescopi de Galileu era millor que el dels seus predecessors, però continuava sent molt rudimentari. Per tant, a les conclusions sobre el paisatge de la lluna, les taques solars i els satèl·lits de Júpiter, segur que hi va arribar a còpia de moltes hores de feina, de molt de raonament, però també a partir de grans dosis d’imaginació, capacitat creativa i una certa visió estètica, que probablement bevia del seu bagatge artístic. Gràcies al domini de la tècnica pictòrica del clarobscur, que havia ensenyat en una acadèmia d’artistes a Florència, de seguida es va adonar que el que veia a la lluna eren valls, muntanyes i cràters. Però la pregunta interessant és: exactament, fins a quin punt la imaginació, l’art i la creativitat van contribuir a la interpretació de les observacions que havia fet amb el telescopi? D’entrada, pel seu caràcter especulatiu, la pregunta sembla impossible de respondre. Hi ha, però, una aproximació possible. El problema es pot plantejar com una suma de dos termes que dona com a resultat un tercer element. És a dir:

observacions + interpretació = conclusions

Les conclusions revolucionàries a què va arribar Galileu es coneixen perfectament. Es troben a tots els llibres de text, a la Viquipèdia i a pràcticament qualsevol font mínimament acreditada sobre el tema. Si hi hagués alguna manera de conèixer amb detall les observacions de Galileu, seria possible fer-se una idea de la naturalesa de les seves interpretacions mitjançant un simple procés d’aïllament algebraic:

interpretació = conclusions – observacions

El problema principal d’aquest enfocament és que les fonts amb les observacions originals són els seus propis textos i dibuixos, que ja incorporen un cert nivell d’interpretació. Com és evident, no hi ha cap tipus d’imatge directa ni fotografia del que va veure. Només els dibuixos. Per tant, l’única manera de fer-se una idea del que Galileu va veure exactament quan ara fa quatre segles va apuntar al cel amb aquell telescopi rudimentari seria reproduir amb la màxima fidelitat possible les seves observacions.

Tot i que d’entrada em va semblar una solució forassenyada, amb una mica de recerca vaig descobrir que al Museu Galileu de Florència s’hi exposa el telescopi que va protagonitzar aquelles observacions històriques. Per respondre, doncs, a la pregunta sobre la influència de la creativitat i la imaginació en els resultats de Galileu, només caldria examinar aquell instrument amb molta cura, fer-ne una rèplica exacta i observar de nou la lluna, el sol, Júpiter i la Via Làctia.

Hi vaig rumiar uns dies, i vaig iniciar els tràmits per sol·licitar una visita amb l’objectiu d’inspeccionar el telescopi. Després d’un parell de mails protocol·laris, va contactar amb mi la conservadora del museu, la Chiara Barberini. Quin nom! La vaig cercar a internet i vaig descobrir que, a més de museòloga, era autora d’un llibre extraordinari que havia estat un èxit de vendes a Itàlia, Il telescopio cieco. Com que encara no hi ha cap editorial que hagi tingut l’encert de traduir-lo al català ni al castellà, només es pot llegir en italià, francès i anglès. Carlo Rovelli, autor d’un altre best-seller científic, les precioses Set lliçons breus de física, en va fer una ressenya al Corriere della Sera en la qual deia que «en alguns moments el text aconsegueix cristal·litzar en paraules aquesta bellesa abstracta que s’amaga en la demostració d’un teorema, en una llei de la física o en una posició d’escacs. Una forma de bellesa o una dimensió estètica que produeix una sensació no gaire diferent de la que es té en llegir una frase ben construïda o un text ben escrit. No oblidem que Nabokov s’extasiava igualment davant d’un problema d’escacs que davant d’una frase de Tolstoi o Flaubert».

Llibres i ressenyes a banda, els tràmits amb el museu van ser molt més àgils del que m’havia imaginat. Vaig haver d’omplir un munt de paperassa, això sí, però ens vam entendre de seguida i vam fixar la meva visita a Florència per a mitjans d’abril, aprofitant la celebració d’un congrés sobre les relacions entre ciència i literatura. La Chiara Barberini, que formava part del comitè organitzador, en feia la conferència inaugural. Em devia googlejar, perquè al cap d’uns dies, després d’haver llegit alguns dels meus articles científics publicats en diaris i revistes, que sempre intento que siguin literaris, em va convidar a presentar-hi una ponència curta. Vaig acceptar sense pensar-m’hi dues vegades.

No sabia encara on em portaria tot allò, ni si la meva hipòtesi d’aïllar la capacitat interpretativa de Galileu en aquella equació epistemològica d’estar per casa tenia gaire sentit. El que començava a veure clar, però, era que aquell impuls que va néixer en una casa remota del Ripollès a la llum d’una flama havia mutat en una nova forma. Després d’haver establert el Diàleg, escrit a principis del segle XVII, com a llibre de text en ple segle XXI, l’impuls havia adoptat la forma de ponència en un congrés internacional, de trobada amb un telescopi de fa quatre-cents anys i de viatge a la ciutat de Dante i Maquiavel.

Descobreix més de Si un dit assenyala la lluna de Toni Pou aquí.