El dia 20 de gener de 2020, un jurat compost per Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Jordi Puntí, Isabel Obiols i Silvia Sesé va atorgar el 5è Premi Llibres Anagrama de Novel·la a No soc aquí, d’Anna Ballbona.

En la deliberació final, també es va tenir en compte la novel·la Terres mortes, de Núria Bendicho Giró, molt ben valorada pel jurat, que en va recomanar la publicació.

1. NEN

Els ulls de la mare semblaven més morts que els d’en Joan. Premia amb la mà esquerra el genoll del seu fill i amb l’altra es netejava les dents tot rascant-se amb les ungles fins els buits coberts de geniva negrosa. Feia tres hores que estava així. De tant en tant xuclava la saliva sanguinolenta i reprenia la tasca amb una persistència encara més viva. Ma germana dansava amunt i avall canviant l’aigua de la gibrella per una de més fresca i s’encarregava, mentre donava el pit a la nena, de posar draps humits al cap del moribund, a qui el deliri de la febre semblava no abandonar. Jo no sabia ben bé on posar-me. A voltes entrava dins la cambra i l’observava una estona. Després sortia a fora i mossegava tabac amb el pare mentre el seu silenci sota l’ombra em feia patir més l’espera. I llavors com un traïdor fugia a passejar per la vora del rierol que regava l’hort i observava com els meus germans, d’homes com eren, fins en moments com aquests treballaven la terra.

Recordo que feia un dia molt bonic i només jo m’havia aturat a mirar els núvols. Eren llargs i prims i després es perdien com els ocells ennegrits que giravoltaven i fugien i tornaven i amunt i avall i no deixaven que els contemplés bé. El sol tacava en els meus ulls les seves plomes de negre. Grallaven molt fort i jo els seguia amb més alarits i salts com una bèstia i així passava l’espera. L’espera més llarga de totes, perquè era la mateixa espera que tots tard o d’hora hauríem de passar. I jo sabia que, mentre esperàvem la seva espera, tots esperàvem més que mai la nostra, perquè la mort és la mort i la por de la mort és la mateixa quan li toca a un o li toca a un altre, perquè tots sabem que ens ha de tocar a tots. I la seva espera era llarga i dolorosa. Cada vegada que m’hi atansava, ell insultava sense insultar ningú, i no havia estat mai un home d’escomeses. Però la mare m’havia dit que no li fes cas perquè aquesta vegada desvariejava, que el meu germà parlava sense dir res perquè les seves orelles eren incapaces d’escoltar les seves pròpies paraules.

Havia estat primer el vent qui cridava fort quan la passada nit un tret d’escopeta ens havia despertat a tots. I els altres crits dissonants, desesperants, van ser els qui ens van conduir més enllà del turonet que des que tenim memòria presideix l’entrada del camí a l’estable. Allí hi havia en Joan.

El pare i en Pere van intentar aixecar-lo per les espatlles, però les seves cames ja no tenien força. No parava de cridar. Vaig comprendre que per la boca se li escapava la vida. El van agafar pels braços i van provar d’arrossegar-lo. Els crits continuaven. Llavors en Pere va fer aturar el cos bullent d’en Joan durant un instant i es va posar darrere seu per agafar-li els peus i d’aquesta manera remolcar-lo. El pare va reprendre la marxa cap al casal. La Maria els seguia fixant la mirada en els bassals de sang que anaven deixant enrere. En Tomàs no ajudava. I jo avançava uns metres, corrent, desitjant explicar-ho a la mare, repensant-m’ho després i desfent-los, desitjant ajudar en Joan, que repetia: Fill de puta, fill de puta!

Vam arribar a casa al cap d’un quart d’hora i la mare només veure’l va ordenar que el duguéssim al llit. I així és com va acabar aquí, en aquesta habitació de fàstic, abans que la mare l’arreglés per a la mort. Durant tres anys, ningú va saber on s’havia amagat en Joan, però el dia que va aparèixer per la porta quan la mare ja feia temps que l’havia planyut com un fill mort, ella, com a càstig, li va manar que s’instal·lés a la pitjor cambra. Potser era per això que la mare aquesta vegada no el planyia; ja ho havia fet llavors. Era la cambra amb menys llum de totes i també la més petita. El matalàs estava esquinçat i la palla et foradava la pell com agulles. Aquesta vegada, sobre el capçal hi tornava a haver la creu que la mare temps enrere havia arrencat. Feia olor de fred, de dolor, de podrit.

Era la criatura, qui somiquejava ara en aquella cambra, i sa mare ni la sentia, massa ocupada amb el febrós germà gran. La hi vaig llevar amb força del pit. La Maria sempre m’escridassava quan amb la mà la feia penjar de les cames com si fos un conill. Aquesta vegada no em va dir res. Vaig endur-me-la d’allí. Ningú va fixar-se en nosaltres; ni sa mare, ni la meva, ni en Joan, ni el pare, que persistia quiet allí fora; tampoc la gossa, que semblava morta sota la solana i sobre aquell ardor de la terra que volia deixar-nos sense aire, evaporar el que ens quedava de sang. El dia era massa violent, m’asfixiava. Jo quasi no suava, però la criatura sempre transpirava molt. No podia parar de preocupar-me’n. La mare deia que havia sortit malmirrosa pel pecat del mal part. Per aquest motiu jo pixava a terra i amb el llot li feia un vestit sobre la pell fosca que la Maria no li havia cobert amb draps. Així la suor calenta no s’escapava pels traus de la pell. La meva obligació era protegir-la de la mort. Es diu que les coses creades sempre moren i que cada vegada que la terra es mou es mor un nadó. També que fins les criatures ho saben. I jo espiava la terra i m’adonava que el vent, l’aigua o les passes la movien, i que mai acabava de ser la mateixa. I jo tenia quinze anys i ja no era un nadó i la nena no tenia pare i jo era el seu oncle. Jo l’havia de protegir de la mort.

Però aquell dia per primera vegada no suava sota els rajos del sol. I un cop als meus braços va abandonar el ploriqueig. Vaig sentir com el pare fotia un crit i manava a la Maria parar la taula. Amb l’ensurt, cap de nosaltres havia menjat res. També els meus germans van sentir el toc i van amuntegar els estris.

L’escudella feia quatre dies que era a l’olla. Com més temps reposava la teca menys dura se’t feia la vida al camp. Però aquest remei no devia servir per suportar la duresa de la imminent pèrdua d’un fill, ja que la mare va preferir no menjar-ne. Ni tan sols aparèixer per olorar-ne el baf. L’escudella estava freda. A taula, a cada cullerada la família sencera empassava desconfiança. L’un amb la mirada culpava l’altre i aquest un altre i així ningú deia res. Només la criatura a voltes emetia algun xiscle. En la malfiança vaig caure que el fill de puta havia d’haver estat algú dels de casa. La gana em va abandonar. O vaig ser jo qui vaig abandonar-la.

Llavors va entrar la mare a la cuina. Va dir que s’havia acabat tot. Duia un regalim de plor que li netejava la galta bruta. Jo mai havia vist plorar la mare. La mare no era com la Maria. Els plors són d’aigua i en l’aigua és on moren les dones perdudes. En la profunditat de l’aigua la dona s’observa a si mateixa perduda en si mateixa. En els remolins de l’aigua s’enfonsen les tristors femenines, els somnis que no seran mai. La Maria era una dona perduda. I jo l’espiava quan nua s’endinsava al pantà. Deixava la tovallola a la terra humida i després de mullar la pedra de sabó s’hi acariciava el cos abans de sucar-se. I jo sabia que li feia por desitjar quedar-se allí per sempre i per això vacil·lava uns instants abans d’enfonsar el primer peu. Tenia un cos molt bonic. Era molt més bell que el de la mare. També el rostre. Ho sabia perquè un dia havia enxampat el pare, amb els ulls plens de pena, bufant una fotografia coberta de pols. Després la va amagar sota el pot de tabac. I la fotografia era de la mare a l’edat de la Maria, però més lletja que ella i amb el mateix vel de tristor, acompanyada del meu pare i d’un home que jo creia que era el meu avi. Però la mare no plorava com la Maria.

Quan sortia del pantà, sanglotejava i s’havia de mullar la cara tres cops més. També quan vestia la nena. I a la nit tots la sofríem però ningú li deia res. No et mirava mai als ulls. I la seva pena era una pena que s’encomanava. I jo sabia que de petita no era així, perquè em deia que havia jugat amb mi moltes hores, i m’ho deia amb una veu de nostàlgia que em feia patir. I m’explicava que jo havia de riure i que no havia de tenir criatures encara, perquè un dia busques els records d’infància i, com que no els trobes, desesperes perquè sospites que ja s’han perdut, i ets tu qui se’ls ha carregat. Però a mi em costava riure, i quan ella estava molt trista jo havia de cuidar la criatura. Penso que has de viure com si fossis mort. Si ets mort, la Maria no et pot arrossegar a l’abisme. Però jo estava viu i no podia escapar-me de la pena de la Maria, i era el meu germà qui estava mort.

A la cuina tothom sospitava de tothom menys el pare, que semblava més enamorat que mai de la mare i amb els ulls quasi fora del cap li suplicava compassió. El pare sempre havia estat un bon home i ara semblava un nen orfe i jo l’hauria abraçat. Però la mare no. Ni tenia intenció d’abraçar-lo ni semblava adonar-se que ell l’observava. Ella només mirava en Tomàs molt fixament, el seu fill preferit, buscant una mica de consol per a una mare que tota la vida caminaria morta.

La Maria va demanar al pare permís per aixecar-se i va descurar la sopa, que ni havia tastat. Vaig decidir seguir-la. La vaig trobar allí, observant en Joan. La mare ni li havia tancat els ulls. De lluny la nena cridava. Cridava molt. La Maria mirava el mort amb el cap inclinat. La llum semblava reflectir només aquella pal·lidesa bruta de mort. De la boca d’en Joan en sortia negror, com si en l’últim alè hagués expulsat la malenconia de tants anys tristos. La mucositat negra havia tacat els llençols. Tenia un puny tancat i les ungles clavades a la pell.

Sense dir-me res, sense ni tocar-lo, de sobte ella va sortir a fora. Jo semblava la gossa, darrere tothom. El camp era sec. L’aire, calent. I el sol daurava les fulles mortes i les vives. Va deixar les sabates sota el marc de la porta i va començar a avançar amb els peus nus. La terra cremava. Els peus li cremaven. Els cabells li cremaven i s’enlairaven i volien fugir dels seus crits, però no podien, perquè ningú pot fugir del lloc que li correspon. Jo tenia ganes de cridar també, però no podia, perquè el meu cos també patia i em clavava les dents sobre el llavi. I va sortir el pare i com jo no deia res. Com jo no feia res. I la Maria cada vegada es bellugava més i els seus peus cada vegada saltaven més i la criatura cada vegada cridava més. I va sortir en Pere i la va recollir. La duia en braços com si la Maria fos la criatura. I jo vaig córrer i li vaig atrapar els peus amb força. Els hi premia amb desig irat per aturar la plorada. Volia clavar-li bufetades perquè aquesta vegada no suportava les seves llàgrimes. No plorava per la mort d’en Joan; plorava per ella. Ara sí que es sentia sola. Sola de veritat. I eren llàgrimes abraçades amb crits. I la criatura continuava cridant però només la sentia jo.

Quan la Maria es va haver asserenat una mica, en Pere la va deixar anar i amb la mà dreta la va estirar dels cabells  i la va estrènyer contra el seu pit. I li deia que no patís, que no morim del tot. Que res no mor mai del tot. I a mi m’hauria fet fàstic, perquè en Pere suava molt. I ella ens cridava i deia que no ho enteníem. Que sabíem qui l’havia matat i que no ho enteníem. Que l’havia matat qui ens havia matat ja feia anys a nosaltres també. A tots nosaltres. Però jo no sabia qui l’havia matat ni qui m’havia matat ni que jo estigués mort. I la mare va venir i li va fotre la bufetada. I tot es va fondre en silenci, en aire, en terra, en camp.

El pare seia als esglaons de l’entrada amb la criatura als genolls. Vaig veure dos coàguls de flegma expulsats amb dolor que anaven a petar al cap de la nena. El pare sempre havia fumat molt. Va dir que no teníem caixa i que algú hauria de baixar al poble a buscar-ne una. El viatge era molt llarg. Vivíem molt lluny de tot i jo només hi havia baixat dues vegades, al poble, i quan hi havia baixat havia vist coses que m’hauria agradat tornar a veure. Però ara no volia baixar. No volia abandonar en Joan i tenia por de tornar i trobar-me algú altre mort o que l’assassí em matés a mi també pels camins i que les cigales cantessin d’orgull i que em mengessin i que no em deixessin estar com quan als matins no podia dormir. La mare deia que els animalons es mengen els cossos un cop morts. Que ho havia vist amb la seva mare. Potser és per això que en Pere deia que no acabem de morir mai del tot. Perquè les mosques, els cucs i les cigales aviat tindrien una part d’en Joan. I a partir d’ara en Joan cantaria amb les cigales cada dia per recordar-me que estava mort i a mi encara em costaria més oblidar-lo.

Descobreix més de Terres mortes de Núria Bendicho Giró aquí.