1

El tren està en marxa, és de nit i faig l’amor amb la Sophie a la llitera del vagó; és la Sophie, n’estic segur. En general, em costa molt identificar amb qui faig l’amor en els meus somnis eròtics, són moltes persones a la vegada i cap d’elles no té rostre; però aquest cop no, reconec la veu de la Sophie, les seves paraules, les seves cames obertes. Al compartiment del vagó on fins aleshores estàvem sols, apareix una altra parella: els senyors Fujimori. La senyora Fujimori ve cap a nosaltres, sense miraments. Ens entenem immediatament, entre rialles. Mentre la Sophie l’aguanta en una positura acrobàtica, penetro la senyora Fujimori i m’adono que comença a gaudir amb entusiasme. Aleshores el senyor Fujimori ens avisa que el tren no avança. S’ha aturat en una estació, potser ja fa una estona. Hi ha un milicià immòbil que ens observa des de l’andana, sota un llum de sodi. Ràpidament, passem la cortina i, convençuts que el milicià pujarà al vagó per demanar-nos explicacions per la nostra conducta, ens afanyem a posar una mica d’ordre i a tornar-nos a vestir per tal d’estar a punt, quan obri la porta del compartiment, d’assegurar-li amb tota la tranquil·litat que no ha vist res, que ho ha somiat. Ens imaginem el seu rostre contrariat i reüllós. Tot passa en una mescla excitant d’esfereïment i riure desbocat. Tanmateix, els dic que no em fa cap gràcia: ens arrisquem que ens detinguin, que ens condueixin a comissaria i que el tren se’n vagi, i que a partir d’aquí Déu sap què passarà, ens perdran el rastre, la dinyarem sense que ningú ens senti cridar en una masmorra al fons d’aquest indret fangós de la Rússia profunda. La meva alarma diverteix encara més la bonica Sophie i la senyora Fujimori i, al final, acabo rient amb elles.

El tren s’ha aturat, com en el somni, al llarg d’una andana deserta però molt il·luminada. Són les tres de la matinada, en algun indret entre Moscou i Kotèlnitx. Tinc la gola seca, mal de cap, massa beure al restaurant abans d’anar a l’estació. Tenint cura de no despertar en Jean-Marie, que està estirat a l’altra llitera, m’esmunyo entre les caixes de material que omplen el compartiment i surto al passadís, a la recerca d’una ampolla d’aigua. Al vagó restaurant on, unes hores abans, ens hem clavat els nostres darrers vodkes, ja no serveixen més. La llum ha quedat reduïda a una animeta per taula. Quatre militars, amb les precaucions degudes, continuen, no obstant això, emborratxant-se. Quan els passo pel costat em proposen una copa que declino i, mentre avanço, reconec en Saixa, el nostre intèrpret, vençut sobre una banqueta i roncant intensament. M’assec una mica més lluny, calculo la diferència horària, mitjanit a París, raonable, intento telefonar a la Sophie per explicar-li aquest somni que em sembla extraordinàriament prometedor, però el mòbil no té cobertura, així que no em queda cap altre remei que anotar-lo en el meu quadern.

D’on surten els senyors Fujimori? De seguida em ve al cap. És el cognom del president peruà d’origen japonès sobre el qual es parlava en un article del Libération d’aquest matí. L’he llegit a l’avió, en diagonal. Els assumptes de corrupció que l’acaben de deixar fora del poder no m’apassionen. Per contra, a la pàgina següent, he trobat un article que m’ha intrigat. Es tractava d’uns japonesos desapareguts, les seves famílies estaven segures que els havien raptat i els tenien retinguts a Corea del Nord, alguns dels quals feia més de trenta anys. L’actualitat no exigia aquest article, aleshores, per què apareixia aquell dia en concret i no un altre?, i fins i tot, per què aquell any i no un altre? Cap manifestació organitzada per les famílies, cap aniversari, cap novetat en el cas, arxivat de feia temps, si és que mai s’havia obert. He tingut la impressió que el periodista, per atzar, al metro o en un bar, havia conversat amb algú, el fill o el germà del qual havia desaparegut sense deixar rastre als anys setanta. Aquesta gent, per fer front a l’horror de la incertesa, s’havia inventat aquesta història i, passat un temps, l’havia explicada a un desconegut, que al seu torn també l’havia explicat. Era plausible? Hi havia, a falta de proves, indicis per sostenir, com a mínim, aquesta tesi? Crec que si jo hagués estat el cap de redacció del periodista, li hauria demanat de ser més exhaustiu en la investigació. En canvi, només es referia a persones, a famílies que estaven convençudes que els seus pares desapareguts eren presoners en camps de Corea del Nord. Com podien saber si estaven morts o vius? Morts, molt probablement, de gana o a mans dels seus carcellers. I si encara eren vius, ja no devien tenir res a veure amb els joves que havien vist per darrera vegada trenta anys abans. I si es retrobaven, què els dirien? I ells, què dirien? Tenia sentit desitjar un reencontre?

El tren s’ha posat un altre cop en marxa, estem travessant boscos. No hi ha neu. Finalment, els quatre militars han anat a dormir. Al vagó restaurant, on les animetes tremolen, ja no hi queda ningú, tret d’en Saixa i jo. En un moment de la nit, en Saixa esbufega i es redreça una mica. De darrere del respatller de la banqueta sobresurt el seu cap gros i esborrifat. Em veu entaulat, escrivint, i arrufa les celles. Li faig un senyal de calma, com per dir-li: torna a dormir, encara tens temps, i torna a caure convençut d’estar somiant.

Quan era cooperant a Indonèsia, fa vint-i-cinc anys, circulaven històries terrorífiques entre els visitants, la majoria certes, sobre les presons on es tancava la gent que havien condemnat per assumptes de droga. Als bars de Bali, sempre hi havia un barbut amb samarreta de tirants que explicava que se n’havia escapat pels pèls i que un dels seus companys, menys afortunat, purgava a Bangkok o a Kuala Lumpur cent cinquanta anys de mort lenta. Una nit, quan feia hores que en parlàvem amb una despreocupació salvatge, un tipus que no coneixia ens va explicar una altra història, potser inventada o potser no. Encara era l’època de la Unió Soviètica. Quan s’agafa el Transsiberià, contava el tipus, està estrictament prohibit baixar durant el trajecte, aturar-se, per exemple, en una estació per fer turisme i esperar el tren següent. Bé, sembla que en algunes ciutats perdudes, al costat de la via del tren, es troben uns xampinyons al·lucinògens excepcionals (la història, segons el públic, es pot explicar modificant el tipus d’esquer: tapissos introbables a molt bon preu, joies, metalls preciosos...). Tant és així que en ocasions els més audaços s’arrisquen a saltar-se la prohibició. El tren s’atura tres minuts en una petita estació de Sibèria, fa un fred que pela, cap rastre de ciutat, només barraques: una zona sinistra, fangosa, que sembla despoblada. L’aventurer baixa del tren d’esquitllentes. El tren se’n va i es queda sol. El viatger, amb la bossa a l’esquena, abandona l’estació, bé, l’andana de taulons podrits, plena de fang, entre tanques i filferro espinós, i es pregunta si realment ha fet bé de baixar. El primer humà amb qui es troba és una mena de hooligan degenerat que li alena a la cara una bafarada d’espant i que li fa un discurs els matisos del qual es perden (el viatger només coneix alguna paraula en rus, i allò que parla el hooligan potser no és rus), però el sentit general queda clar: no es pot passejar d’aquella manera, l’agafarà la policia. Milicia!... Milicia! A continuació li etziba un torrent de paraules incomprensibles acompanyades d’una mímica que l’ajuda a entendre que el marginat li ofereix allotjament a casa seva fins a l’arribada del proper tren. Pensa que no és una oferta gaire engrescadora, però tampoc no pot triar i, al cap i a la fi, potser se li presentarà l’ocasió de parlar de xampinyons o de joies. Camina darrere del seu hostatger, que penetra en una cofurna espantosa, escalfada amb una estufa que fumeja sense parar, i on hi ha una colla d’homes encara més patibularis. Treuen una ampolla d’aiguardent, brinden i discuteixen mentre li llancen mirades, tot sovint repeteixen la paraula milicia, l’única que reconeix, i, amb raó o sense, imagina que parlen de què passaria si caigués en mans de la milícia. No se’n sortirà pas amb una multa de les grosses, oh, de cap manera!, i es peten de riure. No, ja no el veurem mai més. Fins i tot si algú l’espera al final del trajecte, a Vladivostok, advertirà la seva absència i prou. Encara que la família i els amics organitzin un enrenou, ningú en sabrà mai més res, ningú no s’ocuparà d’esbrinar on ha desaparegut. El viatger intenta asserenar-se: tal vegada no diguin res d’això, en realitat potser parlen de les confitures que fan les seves àvies. Però no, sap molt bé que no. Sap perfectament que parlen de la sort que l’espera, ja fa estona que ha entès que més li hauria valgut caure en mans dels milicians corromputs i exposar-se a aquest perill que no paren de recordar-li entre rialles, que, de fet, qualsevol cosa hauria valgut més que aquesta barraca de taulons mal encaixats, que aquests soldats cofois i desdentegats que ara mateix l’envolten en un cercle cada cop més tancat i comencen a pessigar-li la galta mig en broma, a donar-li copets al cap i a l’esquena, a mostrar-li com les gasten els milicians, fins que l’apallissen i ell es desperta més tard, en la foscor. Està nu i estirat damunt terra batuda, tremola de fred i de por. En estendre el braç, s’adona que l’han tancat en una mena de cobert i que és el final. De vegades la porta s’obrirà, els bèsties riallosos apareixeran per estovar-lo, humiliar-lo, sodomitzar-lo, en resum, per divertir-se una mica; a Sibèria no es presenta gaire sovint l’ocasió de fer-ho. Ningú sap on va baixar, ningú no el vindrà a salvar, la seva sort només depèn d’ells. Quan està previst que passi un tren, deuen vagar pels voltants de l’estació amb l’esperança que algun imbècil infringeixi la prohibició: aquest serà per a ells. Se’n serviran al seu gust fins que la dinyi i aleshores esperaran el següent. De ben segur que no ho pensa amb tanta serenitat, sinó a la manera d’un home que recupera el coneixement en una caixa estreta on tot és fosc, on no se sent res, on no es pot moure i necessita una mica de temps per adonar-se que l’han enterrat viu, que el somni de la seva vida acaba en això, i que aquesta és la realitat, la darrera, la de debò, de la qual no despertarà mai més.

Ell és aquí.

Jo també, en certa manera, soc aquí. Hi he estat tota la vida. Sempre he hagut de recórrer a aquest tipus d’històries per tal de representar-me la pròpia condició. Me les explicava de petit, després les he explicades. Les llegia als llibres, més endavant he escrit llibres. Durant força temps m’ha agradat fer-ho. He trobat plaer en una manera de patir que m’era singular i que feia de mi un escriptor. Avui ja no puc més. Ja no suporto més ser presoner d’aquest guió llòbrec i immutable, sigui quin sigui el punt de partida, per tornar a trobar-me teixint una història de follia, de bloqueig, de tancament, esbossant el pla d’una trampa que m’ha de destruir. Fa uns mesos vaig publicar un llibre, L’adversari, que m’ha fet presoner durant set anys i del qual surto exsangüe. Vaig pensar: no puc més, ara passo a una altra cosa. Aniré cap a fora, aniré cap als altres, cap a la vida. Perquè això sigui possible estaria bé tornar a fer reportatges.

Ho vaig dir a alguns companys i no van trigar a proposar-me’n un. No hi fa res de què es tracti: la història d’un malaurat hongarès que, fet presoner al final de la Segona Guerra Mundial, va passar-se més de cinquanta anys tancat en un hospital psiquiàtric en un indret perdut de Rússia. Vam pensar que era un tema per a tu, em repetia amb entusiasme el meu amic periodista. Això em va exasperar. Ni més ni menys és això el que no vull, que pensin en mi cada cop que es tracta d’un tipus que s’ha passat la vida engabiat en una casa de bojos. Vull deixar de ser el que s’interessa per aquesta mena d’històries, per més que, evidentment, m’interessin. A banda, això succeeix a Rússia, que no és el país de la meva mare perquè no hi va néixer, sinó el país on es parla la llengua de la meva mare, la llengua que de petit jo parlava una mica; però que després vaig oblidar del tot.

Vaig acceptar. I passats uns dies, després d’haver dit que sí, vaig tornar a veure la Sophie, i això em va fer la impressió de passar a una altra cosa. Durant tot el sopar al restaurant tailandès, a prop de Maubert, li vaig explicar la història de l’hongarès, i aquesta nit, al tren que em porta a Kotèlnitx, torno a pensar en el meu somni, i crec que conté tot allò que em paralitza: els ulls fixos del milicià mirant com faig l’amor, l’amenaça o més aviat la certesa de l’empresonament, la trampa que es tanca; i tanmateix tot és lleuger, animat, joiós, com l’escena de sexe improvisat amb la Sophie i la misteriosa senyora Fujimori. Em dic que sí, que explicaré per última vegada una història de tancament i que això també serà la història de la meva alliberació.

Tot el que sé del meu hongarès ho extrec de consultar a correcuita uns documents de l’agost i el setembre del 2000 a l’agència France Press. Era un camperol de dinou anys que va entrar a la Wehrmacht en el moment de la seva retirada i que després va ser capturat per l’Exèrcit Roig, l’any 1944. Primer el van internar en un camp de presoners i l’any 1947 el van transferir a l’hospital psiquiàtric de Kotèlnitx, un poblet vuit-cents quilòmetres al nord-est de Moscou. Es va passar cinquanta-tres anys oblidat, gairebé sense parlar, perquè ningú del seu voltant no entenia l’hongarès i ell, per la seva part, i per estrany que pugui semblar, mai no va aprendre el rus. Aquest estiu el van trobar per casualitat i el govern hongarès en va organitzar la repatriació.

Vaig veure les imatges de la seva arribada a la televisió, una notícia de trenta segons. Les portes de vidre de l’aeroport de Budapest se separen davant la cadira de rodes on s’arrauleix un pobre ancià espantat. La gent que l’envolta va en mànigues de camisa, però ell porta un barret de llana gruixuda i tremola sota la manta escocesa. Un dels camals dels pantalons està buit, doblegat i enganxat amb una agulla imperdible. Els flaixos llampeguegen, l’enlluernen. Al voltant del cotxe on el fan pujar, hi ha un grup de dones grans que s’amunteguen i que amb gestos grandiloqüents criden diferents noms: Sándor! Ferenc! András! Més de vuitanta mil soldats hongaresos van desaparèixer després de la guerra; al cap dels anys ja no esperaven ningú, fins que, tot d’una, cinquanta-sis anys després, en torna un. L’home és més o menys amnèsic, fins i tot el seu nom és un enigma. Als registres de l’hospital rus, que constitueixen els seus únics documents d’identitat, consta indistintament com a András Tamas o András Tomas o Tomas András, el fet és que fa que no amb el cap quan pronuncien aquests noms davant seu. No vol o no pot dir el seu nom. Cosa que explica que en el moment de la repatriació, cobert per la premsa hongaresa com si es tractés d’un esdeveniment nacional, desenes de famílies creguin reconèixer en ell l’oncle o el germà desaparegut. Les setmanes que segueixen a la seva arribada, gairebé cada dia, la premsa dona notícies d’ell i de la investigació. D’una banda, atenen i interroguen les famílies que el reclamen; de l’altra, l’interroguen i intenten despertar-li algun record. Li repeteixen noms de pobles i de persones. Una notícia informa que a l’Institut Psiquiàtric de Budapest, on continua en observació, els metges han convocat antiquaris i col·leccionistes que desfilen davant seu tot mostrant-li cascs d’uniforme, galons, monedes antigues, objectes que se suposa que evoquen l’Hongria que va conèixer. Reacciona una mica, remuga més que no parla. Allò que balbuceja no és en realitat hongarès, sinó una mena de dialecte privat, el del monòleg interior que s’ha repetit sense parar al llarg de mig segle de solitud. De vegades articula algun tros de frase en què parla de la travessia del Dnièper, d’unes sabates que li han robat o creu que li roben i sobretot de la cama que li van tallar, allà, a Rússia. Vol que l’hi tornin, que n’hi donin una altra. El titular de la notícia: «El darrer presoner de la Segona Guerra Mundial reclama una cama de fusta».

Un dia li llegeixen La Caputxeta Vermella i plora.

Passat un mes, la investigació acaba amb el resultat d’una anàlisi d’ADN. L’aparegut es diu András Toma, tot i que a Hongria es diu Toma András o Bartók Béla, el cognom abans del nom, com al Japó. Té una germana i un germà, més joves que ell, que viuen en un poble de la punta oriental del país, el mateix que va deixar en marxar cap a la guerra cinquanta anys abans. L’acolliran a casa seva.

Mentre em trobo en plena recerca de dades, m’assabento, en primer lloc, que el trasllat de Budapest al seu poble natal no tindrà lloc fins d’aquí a unes setmanes; en segon lloc, que el 27 d’octubre l’hospital psiquiàtric de Kotèlnitx celebrarà el seu norantè aniversari. Precisament per aquí és per on hauré de començar.

* * *

Traducció d'Ona Rius Piqué.

* * *



Descobreix més d'Una novel·la russa d'Emmanuel Carrère aquí.