Florent-Claude Labrouste té quaranta-sis anys, detesta el seu nom i es medica amb Captorix, un anti depressiu que té tres efectes adversos: nàusees, desapa-rició de la libido i impotència. El seu trajecte comença a Almeria, continua als carrers de París i després a Normandia, on els agricultors estan en peu de guerra. França s’ensorra, la Unió Europea s’ensorra. La vida sense rumb d’en Florent-Claude s’ensorra. L’amor és una entelèquia. El sexe, una catàstrofe. La cultura no és cap taula de salvació.

En Florent-Claude descobreix uns vídeos pornogràfi cs en què apareix la seva companya japonesa, deixa la feina i se’n va a viure en un hotel. Vagareja per la ciutat, visita bars, restaurants i supermercats. Filosofa i malparla. També repassa les seves relacions amoroses, marcades sempre pel desastre, en alguns casos còmic i en d’altres patètic. Es retroba amb un vell amic que semblava que duia una vida perfecta, però la dona l’abandona per un pianista anglès i s’endú les dues filles amb ella. I aquest amic li ensenya a fer servir un fusell...

Lúcid i nihilista, Michel Houellebecq construeix un personatge i narrador desarrelat, obsessiu i autodestructiu, que escruta la seva vida i el món que l’envolta amb un humor aspre i una virulència punyent. Serotonina demostra que continua sent un cronista despietat de la decadència d’Occident, un escriptor indòmit, incòmode i imprescindible.

«El que m’impedeix llegir els llibres de Houellebecq i veure les pel·lícules de Von Trier és una mena d’enveja. No és que els envegi l’èxit, però llegir aquells llibres i veure aquelles pel·lícules seria un recordatori de com pot ser d’excelsa una obra i d’inferior el meu treball» (Karl Ove Knausgård).

«Houellebecq ho ha tornat a aconseguir. Té un olfacte indiscutible per captar allò que els alemanys anomenen Zeitgeist: l’esperit de l’època» (Marc Bassets, El País).

«Houellebecq continua sent un valor segur, potser un dels poquíssims representants d’allò que fa temps anomenàvem literatura» (Álvaro Colomer, La Vanguardia).

«És Europa que s’ha mogut des de la publicació d’Ampliació fins a la publicació de Serotonina, Houellebecq sempre ha estat al mateix lloc... Houellebecq, l’artista malgirbat, és un escriptor imprescindible» (Gonzalo Torné, Contexto).