El dia 20 de gener de 2025, un jurat compost per Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Sergi Pàmies, Jordi Puntí i les editores Isabel Obiols i Silvia Sesé va atorgar el 10è Premi Llibres Anagrama de Novel·la a Teoria del joc, d’Arià Paco.

–És una obstinació, una teoria, una perversitat.
–Bé...
–No pots tenir dues menes d’amor. ¿Per què hauries de tenir-les?
–Sembla que, efectivament, no puc –concedí ell–. Però ho desitjava.
–No pots aconseguir-ho, perquè és fals, impossible –afirmà l’Ursula.
–Això no ho crec –va dir en Birkin.
D. H. LAWRENCE, Dones enamorades

Faci el que faci, em sento culpable.
TONY SOPRANO,
EMMANUEL CARRÈRE,
etc.

Ahir et vaig fer dues promeses. Et vaig preguntar, durant el sexe: t’excita que et digui això? Em vas dir que t’excitava. Que t’excitava moltíssim. Després vam estar estirats mirant el sostre i em sembla que tu senties el mateix que jo: vergonya. Pel que havies dit, pel que m’havies deixat dir, o per assentir, o per follar amb algú a qui neix això de dins. La cosa més certa del meu interior és dolenta, penso. Potser per això escriure és tan difícil per a mi. Em pregunto si esperes alguna cosa: una rectificació, una modificació del record. No la tinc. Ara hem de viure amb la vergonya el temps que passi fins al següent clau. Potser l’addicció al sexe no és tan diferent de la set (de la fam) amb què un devot espera l’absolució del capellà: les ganes d’un formateig moral. Tornar a estar excitats, que tot torni a ser veritat. Mentrestant, arrosseguem els peus per casa.
He subratllat això de Murdoch: una bona vida religiosa és una recepta per a un sexe feliç.
Deu ser per això que som ateus. Perquè la religió ja no ens serveix per al sexe. No per al nostre sexe.
Importa gaire, què diguem? No ho llegeixo a gaires llibres. Tothom vol mostrar el nostre món o la nostra generació o ves a saber quina profunda crisi, i sembla que hi ha acord: no cal escoltar els amants. No cal subtitular el sexe. És només pudor, o és veritablement irrellevant? Importa què van desitjar els nostres pares, què va excitar les nostres àvies? Té a veure amb qui eren, amb qui som? O és com el mecanisme que alimenta el foc de les cuines: una mera contingència, un subproducte del temps sense valor humà.
Però vet aquí què passa. Tot el que es diu en el sexe és veritat. És literal i immatisable: és més veritat que el que es diu fora perquè no està calculat, puja des del fons de l’animalitat i sense filtre, devora les veritats com una brasa la carn prima, i es promet que mai o que ningú o que no tant o que sempre o que teu o que allí i es mira al futur i es mira al passat i si el sexe és veritat, si allò que s’està vivint és sexe i no un succedani de la masturbació, tot el que s’hi diu és purament cert, per bàrbar o inhumà (inhumà de tan humà), per immoral, per incoherent. El sexe autèntic crea un món fet de veritats que són irreconciliables amb les d’altres mons (amb les d’altres sexes), però que no poden ser tombades, i això és el que dol als amants, que en el temps crema amb absoluta vigència una promesa, o una declaració, que serà sempre més certa que les armes amb què mirem de trair-la o esborrar-la, les nostres armes esmussades i patètiques: l’oblit, el matís, la negociació, els nous camins del desig.
Ja fa anys de la primera vegada que ho vam fer així. Aleshores vaig escriure:
«Et dic que et portis bé i et faig callar amb un xxxt suau a l’orella. Sé que et posa que et digui que et portis bé i jo no sé ni d’on em surt dir-t’ho ni què fa que això et posi. Rescato runes a les fosques d’un sistema de valors que duem a dins com un polissó. Voldria que no dubtessis ni una mica que tens dret a excitar-te pel que ens excita als dos. Ho dubtes? Desitjo que passin els anys i es dissipin les sospites culturals. Que se sàpiga que aquest desig ens surt de dins, que no cal perdre vida mirant d’arrencar-nos-el».
També ahir ens calia. Tot s’havia empantanat feia dies. D’una manera que potser no val la pena d’entendre, era la conversa que m’exigies. Vaig ser aspre, animal. Tu em vas guiar les mans i els vas dir on prémer, on bufetejar. Et vaig pegar. Ens venjàvem, suposo, del futur. Però mai ens ha calgut venjar-nos de ningú. Després em vaig enganxar a la teva orella i et vaig follar dolç, lent, com si em volgués disculpar i també com si et volgués dir que tot era el mateix. (Tot era el mateix.) Fort, vas demanar. Et vaig enfonsar el cap al coixí, hi vaig tornar. Després vam mirar junts el sostre, mentre et tocava el cos calent, i sé que m’hauries defensat de qualsevol.

Ets a Berlín. Vull discutir amb tu sobre narradors. És com si et veiés dibuixar-me la veu. Puc veure els teus llavis arrufats mentre m’escoltes. M’escoltes perquè escric com un convalescent. Com un malalt d’hospital.
Però tu no vols que l’amor soni així.
Recordo el que sempre deies quan jo volia engegar el televisor. No, sisplau, no; la tele de les tietes llagrimoses no! Ara potser m’he convertit en el televisor. Saps què és el que ens en feia tanta mandra? I tant que ho saps. M’ho vas ensenyar tu. La tele estava feta de compassió. Buscava sempre, automàticament, alguna cosa de què compadir-se. Volia que la poséssim ben avall, gairebé a terra, i que la miréssim ben drets i altius, que ens haguéssim d’agenollar compassius a acaronar els seus productes. Hem tingut tanta mala sort, i hem perdut malgrat tenir raó, i aquest pobre desgraciat mereix la nostra carícia. Les víctimes érem nosaltres i la tele mai era tan sincera com quan estava desconnectada, quan era un mirall fosc. No creus que ara jo soc aquest televisor?
Però jo no et puc parlar de l’amor així, com si ja s’hagués acabat, com si em fes tanta llàstima. Això és el que l’amor no és. És com explicar la gana en una sobretaula. Per això necessitem els narradors, em sembla. Perquè no siguin tan autocompassius.
Parlant de l’amor com malalts, i per tant vivint com malalts (perquè parlar és ensenyar a viure), com a afectats i corresponsables d’aquest tràngol, l’amor només és un forat en les defenses d’una vida bona, un possible espai d’infecció o, si més no, de debilitat immunològica. Les regles com els glòbuls blancs, trinxeres, vigilants.
Però l’amor no ens ha sortit mai com una carícia d’infermer. Era com la fam dels animals, la voracitat dels depredadors.
Com vols que el narri, amb aquesta veu?

Així és com m’ho imagino. Ets tu la qui m’ho diu. (Vull pensar que les muses han estat sempre això; que la seva feina ha sigut sempre la reprimenda imaginària. Les muses són l’amor dins el cap dient no n’hi ha prou amb això. Ets tu la qui m’ho diu.)
El llibre només existirà si m’enretiro: ets tu qui ho veu. Ets tu que el llegeixes i em dius que ja m’he recolzat en el narrador, que ja estic mirant de salvar la posició pròpia, de justificar-me, i que n’estem farts, dels convalescents. Tu més que ningú!, em dius. Em mires com si encara em pogués estalviar que te n’anessis a Berlín. Com si encara creguessis en la substància concreta que m’ajudes a produir. Has de treure la teva veu del llibre!, em crides, però si ja ho saps! I encara més important:
Has de desterrar el personatge. Has d’expulsar-lo. No te l’estimis tant. No te l’estimis malament: com si ell no tingués dret a ser narrat, com si l’haguessis de protegir de la llum.
Jo et dic que no el protegeixo, que no tinc cap intenció que soni a algú que reclama la teva compassió.
Expulsa’l, doncs, em dius –ets un tio, m’havies recordat sovint, i un escriptor ha de pertànyer al seu temps, i tu no pots escriure avui obviant que ets un tio–, has d’allunyar-lo de tot recer moral, d’aquesta penombra on el protegeixes dels seus pitjors angles, de la llum que pot emanar de la seva foscor. Recites: «Mostra el teu vici. Dona’t sencer». En el llibre, dius, l’has d’empènyer fins a condemnar-lo, l’has de treure de tu; en el llibre l’has de dur de la mà fins a l’abjecció, o el patetisme, és el més compassiu: no tenir precompassió. En el llibre (continues, tendra i cerebral, amb la veu dels meus ídols, la veu d’un poeta mort que aconsella un germà en una carta manuscrita) no m’has de tornar a fer sentir orgullosa ni a seduir. No permetis més que l’orgull em faci defensar-te. Llavors comença, a la força, la novel·la.

* * *

Descobreix més sobre Teoria del joc d'Arià Paco aquí.