Era una cosa ben especial, aquella sensació: una compulsió opressiva, repugnant, com si estigués assegut al costat del petit fantasma d’algú a qui acabés de matar.
VLADIMIR NABOKOV, Lolita

I. RETRATS

Retrat del meu violador

Sí, en el fons, jo també trobo que és més interessant saber què passa dins el cap del botxí. Posar-se en el lloc de la víctima és fàcil, tothom ho pot fer. Fins i tot algú que no ha viscut –l’amnèsia traumàtica, l’atordiment, el silenci de la víctima– pot imaginar-s’ho, o creu que s’ho pot imaginar.

Amb el botxí, en canvi, la cosa és molt diferent. Estàs sol en una habitació amb una criatura de set anys, tens una erecció pensant les coses que li faràs. Pronuncies les paraules que faran que aquella criatura se t’acosti, fiques el membre erecte a la boca d’aquella criatura, fas per manera que l’obri molt. Això sí que és fascinant. Supera la comprensió. I després, quan has acabat, et vesteixes i tornes a fer vida de família com si res. I, un cop feta aquesta bogeria, tornes a començar, i  així durant anys. No  en parles mai amb ningú. Creus que no et denunciaran, tot i la gradació dels abusos sexuals. Saps que no et denunciaran. I quan un dia et denuncien, tens les penques de mentir, o  les penques de dir la veritat, de confessar-ho tot amb franquesa. Quan t’has de passar anys a la presó, creus que t’han castigat injustament. Demanes el teu dret al perdó. Dius que ets un home, no un monstre. I llavors, després de la presó, surts i refàs la teva vida.

Fins i tot jo, que tot això ho he vist de molt a prop, de tan a prop com és possible veure-ho, i que durant anys no he parat de donar-hi voltes, encara no ho entenc.

El retrat

Si només haguéssim de fixar-nos en una cosa, d’ell, seria en la seva energia. És algú amb molta vitalitat. Es mou, es manté actiu. Quan era petit ja era així. Els seus germans també. Tres nois, molt seguits d’edat, en un pis molt petit als afores de París, que feien molt de xivarri. El pare intentava concentrar-se per pintar. Cridava que no podia treballar amb aquell rebombori. I la mare intentava fer callar les criatures, se les enduia a una altra habitació o bé al parc, tant si plovia com si feia vent, perquè es desfoguessin. El pare no se’n sortia, de viure de la pintura, que era la seva primera vocació, i havia muntat, a més de les classes particulars de dibuix, una petita empresa que venia llars de foc de disseny. Eren els anys 1970-1980. Les llars de foc en qüestió ara ens semblarien totalment ridícules, segons com fan riure; el cas és que ara a ningú se li acudiria posar-se a casa una d’aquelles càpsules singulars amb formes psicodèliques i una urna de vidre integrada. Tot i així, en aquella època em penso que la cosa anava prou bé. Els avis, de totes dues bandes, eren de classe treballadora, gent del nord, de per Boulognesur-Mer, terra plana i melancòlica, on la família encara tenia un apartament i ells hi anaven de vacances. La  mare em penso que feia de secretària de la cosa aquesta de les llars de foc, mig mestressa de casa, mig a l’ombra del pare. Res d’especial, ni rics ni pobres, parisencs de classe mitjana-baixa. Cap dels fills va estudiar, van marxar de casa abans de fer la selectivitat. El gran se’n va anar a treballar de comercial, el segon a l’exèrcit i el meu padrastre a fer el servei militar als Alps. No va tornar mai més a París. Els pares eren bastant estrictes, i havien pujat els fills a l’antiga, amb rectitud i disciplina, i de vegades amb cops de cinturó o de sabata. Ell estava orgullós d’aquesta educació una mica dura, igual que del seu pas pels scouts i de tot el que tenia relació amb la formació que havia rebut. Tot havia contribuït a augmentar la seva força i les seves ganes de viure, de conèixer, de conquerir.

Em costa imaginar-me’l en un suburbi de París. Sempre l’he vist a la muntanya, amb roba d’esport o de feina. Tot i així, sí que hi va viure, en un entorn d’edificis i ciment, vestit amb roba neta de noi de ciutat, nen bonic de mare religiosa que va a una escola catòlica, amb la camisa planxada, les sabates enllustrades, els cabells ben pentinats. Fins als divuit anys. Després se’n va anar a les muntanyes del sud de França, i va descobrir l’escalada, el parapent, una vida més lliure, més salvatge, sense camises, sense haver d’esperar mai més el metro i sense haver de fer-se la clenxa al costat, sense missa el diumenge, una vida d’aire lliure i de llum.

El 1983, quan coneix la meva mare, té vint-iquatre anys. Coincideixen en un curs de formació per ser guia de muntanya. Ell és alt, esportiu, simpàtic. En grup, li agrada controlar-ho tot, dirigir l’operació quan hi ha una urgència, situacions difícils, una paret perillosa, si hi ha un accident. És carismàtic, té molts amics, agrada a les noies.

A ella li agrada. Li recorda el nòvio que va perdre fa uns mesos quan se’l va endur una allau. Va ser una mort sobtada que la va deixar desfeta. Es pensava que no trobaria mai consol. Però n’ha trobat. Ara passa molta estona en companyia del nou amic. Li agrada el seu caràcter voluntariós, decidit, enjogassat. És un descans, comparat amb en Sammy, el pare de les seves filles, que és bastant somiador, llunàtic, sovint introvertit. Ell de seguida la vol seduir. La porta per camins costeruts fins a cims on se senten captivats per la bellesa de la natura. Caminen muntanya amunt l’un rere l’altre, en silenci, sota el cel canviant dels estius dels Alps, amb els núvols que van passant com decorats de teatre, lliscant màgicament cap a l’oest per deixar lloc a un altre cel amagat darrere. A la baixada es donen la mà. Ell surt amb algú; ella té quatre anys més que ell i té dues filles. Dues nenes amb noms dels contes dels germans Grimm, Neige i Rose, sis i quatre anys, que ara són amb el seu pare però no les pot deixar gaire temps perquè la necessiten i ella les troba a faltar. Es queda parada que ell vagi més enllà de la seducció, d’uns primers dies d’amor apassionat, que després li proposi continuar, que vinguin les nenes, que ho provin. Està sorpresa però contenta, troba que té sort.

* * *

Traducció de Marta Marfany

* * *

Descobreix més sobre Trist tigre de Neige Sinno aquí.