La nit abans de l’onada, recordo que l’Hélène i jo vam parlar de separar-nos. No havia de ser complicat: no vivíem sota el mateix sostre, no teníem fills en comú i fins i tot podíem plantejar-nos la possibilitat de continuar sent amics, i tanmateix era trist. Teníem el record d’una altra nit, just després de coneixe’ns, que vam passar sencera repetint-nos que viuríem sempre més junts, que ens faríem grans l’un al costat de l’altra i que fins i tot tindríem una nena. Més endavant n’hem tingut una, de filla, en el moment d’escriure això encara tenim l’esperança de fer-nos grans l’un al costat de l’altra, i ens agrada pensar que ho vam entendre tot des del principi. Però després d’aquell principi va passar un any complicat, caòtic, i el que ens semblava segur la tardor del 2003, meravellats per l’esclat amorós, i el que ens sembla segur o en tot cas desitjable cinc anys més tard, no ens semblava gens segur ni gens desitjable aquella nit de Nadal del 2004, al bungalou de l’hotel Eva Lanka. Al contrari, estàvem segurs que eren les nostres últimes vacances junts, i que, tot i les nostres bones intencions, eren un error. Estirats l’un contra l’altra, no gosàvem dir res d’aquella primera vegada, de la promesa en què tots dos havíem cregut amb tant de fervor i que era evident que no mantindríem. No hi havia hostilitat entre nosaltres, però vèiem amb recança com ens anàvem allunyant: una llàstima. Jo reflexionava una vegada més sobre la meva incapacitat d’estimar, especialment clamorosa perquè l’Hélène és realment una persona molt estimable. Pensava que em faria gran tot sol. L’Hélène, per la seva banda, pensava en altres coses: en la Juliette, la seva germana, a qui havien ingressat per una embòlia pulmonar just abans que marxéssim de viatge. Tenia por que es posés molt malalta, por que es morís. Jo li objectava que no era un temor racional, però la por no va trigar a ocupar-li tot l’espai mental, i jo estava una mica ressentit de veure que es deixava absorbir per una cosa que no m’implicava de cap manera. L’Hélène va sortir a fumar a la terrassa del bungalou. Jo la vaig esperar, estirat al llit, i mentrestant em deia: si torna aviat, si fem l’amor, potser no ens separarem, potser encara ens podrem fer grans l’un al costat de l’altra. Però l’Hélène no va tornar, es va quedar sola a la terrassa veient com el cel s’anava aclarint de mica en mica, escoltant els primers cants dels ocells, i jo em vaig adormir, sol i trist, persuadit que la meva vida aniria a pitjor.

Tots quatre estàvem apuntats, l’Hélène i el seu fill, jo i el meu, a una classe de submarinisme al club del poble del costat. Però a en Jean-Baptiste li feia mal l’orella des de la classe anterior i no volia fer la immersió, i nosaltres dos estàvem cansats després d’aquella nit gairebé en blanc i vam decidir anul·lar la reserva. En Rodrigue, l’únic que realment en tenia ganes, va quedar tot moix. Doncs ves-te a banyar a la piscina, li deia l’Hélène. Però ell ja n’estava fart, de banyar-se a la piscina. Almenys hauria volgut que algú l’acompanyés a la platja, sota l’hotel, on no podia anar sol perquè hi havia corrents perillosos. Però ningú l’hi havia volgut acompanyar, ni la seva mare, ni jo, ni en Jean-Baptiste, que s’estimava més quedar-se llegint al bungalou. En aquella època en Jean-Baptiste tenia tretze anys, jo més o menys li havia imposat aquelles vacances exòtiques en companyia d’una dona que no coneixia gaire i d’un nen molt més petit, i ell s’avorria des del primer dia i ens ho feia notar quedant-se sempre en un racó. Quan, irritat, jo li preguntava si no estava content de ser allà, a Sri Lanka, em responia de mala gana que sí, que n’estava content, però que feia massa calor i que on estava millor era al bungalou, llegint o jugant a la Game Boy. En resum, ell era un preadolescent típic, i jo el típic pare de preadolescent, sorprès de veure’m fer, paraula per paraula, els mateixos comentaris que tant m’havien desesperat en boca dels meus pares quan jo tenia la seva edat: hauries de sortir, tenir curiositat, mira quina pena, haver vingut tan lluny per a això... Malaguanyat viatge. En Jean-Baptiste es va esquitllar cap al seu cau i en Rodrigue, veient-se abandonat, va començar a papallonejar i emprenyar l’Hélène, que mirava de fer una capcinada en una gandula vora la immensa piscina d’aigua de mar on una alemanya gran però increïblement atlètica, que tenia una retirada forta a Leni Riefenstahl, nedava dues hores cada matí. Jo, encara lamentant-me per ser incapaç d’estimar, me’n vaig anar una estona amb els aiurvèdics, que era el nom que havíem donat a la colla de suïssos alemanys que ocupaven un grupet de bungalous que hi havia una mica al marge i feien ioga i massatges indis tradicionals. Quan no els tocava sessió plenària amb el seu mestre, alguna vegada anava a fer postures amb ells. Després me’n vaig tornar ràpidament 10cap a la piscina, on havien servit els últims esmorzars i ja començaven a parar taula per dinar; aviat es plantejaria la pregunta escruixidora de què faríem a la tarda. Feia tres dies que érem allà i ja havíem visitat el temple del bosc, havíem donat menjar als micos, havíem vist els budes jacents i, tret que emprenguéssim excursions culturals més ambicioses que no ens temptaven a cap dels quatre, havíem esgotat els recursos del lloc. O, si no, hauria calgut que fóssim la mena de persones que poden quedar-se dies i dies en un poblet de pescadors i apassionar-se per tot el que fan els autòctons, el mercat, les tècniques de reparació de xarxes, rituals socials de tota mena. Jo no era així, i m’ho retreia, em retreia no poder transmetre als meus fills la curiositat generosa, l’acuïtat de mirada que admiro en algú com ara en Nicolas Bouvier, per exemple. Havia dut a la maleta Le Poisson-scorpion, on l’escriptor viatger explica l’any que va passar a Galle, una ciutat fortificada situada a una trentena de quilòmetres d’on érem nosaltres, seguint la costa sud de l’illa. El llibre no és, a diferència de L’Usage du monde, la seva obra més coneguda, un relat de meravellament i celebració, sinó de desastre, de pèrdua, d’un abisme no només vorejat. Hi descriu Ceilan com un sortilegi, en el sentit pervers de la paraula, no el que fan anar les guies turístiques per a joves casats i motxillers enrotllats. Bouvier va estar a punt de deixar-hi el seny, i la nostra estada a l’illa, tant si la consideràvem un viatge de noces com si era un examen per a una potencial família recomposta, estava sent un fracàs. I un fracàs tímid, per postres, sense tragèdia ni risc. Començava a tenir pressa per tornar. Mentre travessava el vestíbul il·luminat per claraboies, em vaig trobar un client de l’hotel, molt crispat perquè no havia pogut enviar un fax: hi havia hagut un tall elèctric. A recepció li havien dit que havia passat alguna cosa al poble, un accident que havia provocat el tall, però l’home no ho havia entès gaire, i l’únic que esperava era que tot plegat no durés gaire, perquè el seu fax era molt important. Vaig tornar amb l’Hélène, que ja no dormia i em va dir que passava alguna cosa estranya.

 * * *

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

* * *

Descobreix més sobre Vides que no són la meva d'Emmanuel Carrère aquí.