«Déu ha mort, Franco ha mort i jo mateix no sé què tinc». Una comèdia sobre els bons temps postmoderns.

Un rellotge Benetton by Bulova oblidat en un calaix. El paquistanès del basar el fa passar per la «màquina màgica» –un sistema de desbloqueig magnètic– i el temps dels anys vuitanta torna a córrer com si res. És un rellotge verd amb una corretja vermella, que Julià Guillamon combinava amb camises verdes i vermelles, alternades amb corbates vermelles i verdes, de caixmir, com si fos un cantant de la New Wave.

Quins anys tan divertits. S’ha acabat la crisi del petroli, per tot arreu s’obren bars, la gent se’n fot de la política. Els joves volen ser escriptors experimentals, ser artistes, fer vídeos. Per una vegada les portes són obertes i a dins no hi ha res. Nova narrativa, art conceptual, periodisme pop: busca’t la vida. 

El rellotge verd és el relat d’iniciació d’un noi d’una família treballadora del Poblenou que descobreix la condició postmoderna, una comèdia sobre uns temps candorosos i accelerats que es van acabar amb els Jocs Olímpics.

«El rellotge verd demostra que la bona literatura només neix i es reprodueix a les barres dels bars, ja siguin amb guitarres flamenques penjades a les parets o amb forma de serp de mecano» (Marina Espasa).

«El dia que perdi definitivament la poca memòria que em queda, El rellotge verd em permetrà recompondre la dècada dels vuitanta amb tot luxe de detalls, des de la batedora Berrens al Piolindo de Marià Cubí, passant per les vitrines del passatge Arcàdia, el bar Mas i Mas o aquest Amagatotis en què no vaig posar mai els peus. Llàstima no haver-lo conegut llavors. Mai menos» (Quim Monzó).